dilluns, 2 de setembre de 2013

STOKE ENS RETRATA PERÒ ENCARA SOM A TEMPS.....ARA TOCA CORNELLÀ.

WHU 0
STOKE 1

Hem de fer un salt endavant.


DIJOUS 5 DE SETEMBRE, 
AMB EL WEST HAM UNITED A CORNELLÀ!

El futbol és el futbol però el FOOTBALL és el FOOTBALL. Els seguidors del West Ham United que residim a Catalunya tenim una ocasió única per veure al nostre equip i a prop de casa. El dijous 5 de setembre els hammers jugaran el trofeu ciutat de Barcelona (a Cornellà) a l'estadi del RCD Espanyol. Un partit amistós entre pericos i hammers. Un partit relativament amistós, doncs serà memorable per la família hammer de Catalunya. Guanyi qui guanyi. Des del Maresme hi anirem una colla. Des d'altres ciutats i pobles del país, els Irons anirem a Cornellà. Misteris, mites i flashos insondables han fet que el West Ham sigui una referència de culte, de classe, de football, d'anglesitat, d'intersecció musical, de modernisme Mod i de tantes coses que configuren aquella meravellosa sensació de ser part d'una subcultura invencible, outsider i definitvament anacrònica (i, per tant, eterna). El nostre club va associat a la mitologia de Bobby Moore -el Michael Caine de la pilota sixties- i a les grades glorioses (The Glory Boys, com cantaven els revivalistes mods Secret Affair). En una darrera visita a la seu hammer (bellmig de l'East End proletari i multicultural, Upton Park/Boleyn Ground) els altaveus de l'estadi oficiaven de valent amb el Teenage Kiks dels Undertones, el London Calling de The Clash i el Town Called Malice de The Jam. El bard cantautor i cronista de la working class britànica Billy Bragg és fill de Barking, el barri del darrere del nostre estadi, és un hammer com cal i així consta a les sagrades escriptures. Els Cockney Rejects converteixen els seus concerts en una comunió hammer/rude boy colossal (sense anar més lluny, la passada primavera els teniem davant nostre a la Badalona més suburbial). Els hammers rivalitzen amb els del Millwall per una raó sindical (flipeu!): A meitats del segle XX les fàbriques de la zona del Millwall no van seguir la vaga del metall londinenca i els de l'East End sí que la van seguir (inclosa l'area hammer). L'equip va neixer entorn de la factoria Thames Ironworks. Amb aquest nom, amb els martells i amb l'extracció obrera corresponent, els hammers expressaven el que és part de la cultura obrera britànica del passat i d'un cert present: la relació entre el football i la classe obrera. La classe. Els temps han canviat. El capitalisme ho metabolitza tot. Empresaris extravagants especulen amb clubs, estadis i àrees residencials o comercials. Els hammers deixaran de tenir la seu històrica al barri on van neixer i seran confinats al posmodern recinte olímpic ideat per la megalomania populista d'un alcalde "tory" de nom Boris conxorxat amb tota la trama constructora del Londres S.A. actual. Tot això, però, no evitarà que una bona colla de hammers, alguns esquerranosos a molta honra, amants de la pilota enfangada i de les històries en blanc i negre, anem plegats a l'estadi del club rival del Barça i que siguem més anglesos que mai, més hammers que mai i orgullosament embaixadors de l'East End a Catalunya. Dijous -petit qui peti i guanyi qui guanyi- el West Ham United aterra al Prat de Llobregat i juga a Cornellà. Nosaltres hi anirem. Come On Your Irons C.O.Y.I. (Per Xavi Vinaròs Xavi Sevi Sevillano Damià Miñarro Penya Bogarde Alfonso/Bea, Ged Ribas Pau Almar, la colla de Pineda amb el Salvador Velez Garcia, Ramonet 77 "The Ray Brother of Tata", la gent incansable de Barcelona Hammers...).
 
2